LA COCTELERA

Em resulta inevitablement curiós prendre aquest objecte com a metafora però noto que cada cop se m'adequa més.
Només cal imaginar-me un munt d'ingredients, això si, posats tots amb un ordre concret. Les quantitats poden variar però l'essència acabarà essent la mateixa. Una mica de les alegries que vaig trobant-me pel camí junt amb algun que altre fracàs, barrejat amb la sensació de canvi continu que estic experimentant i la inevitable sensació de que m'estic perdent coses a l'hora que vaig recollint altres experiències que pretenc que m'omplin. Tot ben posat (o aixó es pretèn ja que hi ha moments que la insetabilitat té ganes d'entrar al coctel i no sé dir-li que no) amb unes gotes (o cullerades) de por i tristesa perquè el camí que es veu al davant sembla totalment nou comencen a donar el regust a incertesa que el combinat té.
No prou amb això encara li queda lloc per a uns quants batecs que fan adonar-se que la gent va marxant, i tot saber que estan al costat igualment, torna a fer-se inevitable el sentiment de pèrdua amb gust a incertesa que provoca la beguda resultant.
Un cop tot posat, es procedeix a tancar la barreja i començar a agitar-ho, però compte! hi ha un petit forat en el qual van sortint gotetes que van fent que es pugui anar portant però començant a fer bassa.
El resultat, que el begui qui vulgui si ho considera oportú, jo vaig fent glops i cada dia el sabor és diferent...en ocasions un regust amb una dolçor que m'acompanya durant el dia i en d'altres...un gust incert amb una olor característica en la que m'hi veig inmers sense preguntar-me a que em recorda.
El que més em sobta de la metafora és que no li pretenc donar tanta importància als ingredients sinó que em quedo parat quan aixeco una mica la vista i veig que el cambrer que crea aquesta combinació no és un altre que jo mateix.